dijous, 29 d’octubre del 2009

AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA ALS LLAVIS


Imagen extraída de la red.


La llum escorxada sobre els meus muscles,
un truc de màgia per a aquest museu de cartrons,
cendres i una col•lecció de tardes
embolicades en paper d’embalar,
protegides del fibló de l’aigua,
del seny del pa sense llevat
o l’estoic aplom del ponent,
mentre s’ennuvola la sang cuita
i un petó travessat de bales,
hòsties sense sagrament i infinits ximples,
deixa orfes les mamelles sense partió
que aromen les meves mans.

No reconec aquesta mort,
aquesta solitud amb cos de xicota,
nua i retorçada, amb tota la nit de carn
clavada als llavis, aquesta tristesa entre llums
sense mare, aquesta habitació tan magre
on tot just caben els somnis. No hi tinc lloc
en aquest cel mossegat, en aquesta humanitat
de silencis molt greus, en aquesta fossa
de mandíbules vives
on ens traiem l’esperança pels ulls.


CON TODA LA NOCHE DE CARNE CLAVADA EN LOS LABIOS

La luz desollada sobre mis hombros,
un truco de magia para este museo de cartones,
cenizas y una colección de tardes
envueltas en papel de embalar,
protegidas del aguijón del agua,
de la sensatez del pan sin levadura
o el estoico aplomo del poniente,
mientras se nubla la sangre cocida
y un beso atravesado de balas,
obleas sin sacramento y estúpidos infinitos,
deja huérfanos a los pechos sin linde
que aroman mis manos.

No reconozco esta muerte,
esta soledad con cuerpo de muchacha,
desnuda y retorcida, con toda la noche de carne
clavada en los labios, esta tristeza entre luces
sin madre, esta habitación tan flaca
donde apenas caben los sueños. No quepo
en este cielo mordido, en esta humanidad
de silencios muy graves, en esta fosa
de mandíbulas vivas
donde nos sacamos la esperanza por los ojos.

--------------------------------------------------

6 comentaris:

Pedro Ojeda Escudero ha dit...

"on ens traiem l’esperança pels ulls", certero como una dardo.

Amando Carabias ha dit...

Demoledor y a la vez tierno, como el mismo pan:
con toda la noche de carne
clavada en los labios, esta tristeza entre luces
sin madre, esta habitación tan flaca donde apenas caben los sueños.

Anònim ha dit...

Precisament perque tant sols hi caben els somnis, tu ets de les poques que hi tens lloc.

"... esta tristeza entre luces
sin madre, esta habitación tan flaca
donde apenas caben los sueños ..."

Muac!

Anònim ha dit...

Si confiesas con tu boca que Jesucristo es tu Señor y crees en tu corazón que Dios le levantó de los muertos, serás salv@.

Romanos 10.

Emilio Ariza ha dit...

No quepo
en este cielo mordido, en esta humanidad
de silencios muy graves, en esta fosa
de mandíbulas vivas
donde nos sacamos la esperanza por los ojos.

Quise huir lejos de la poesía, ha sido un intento inútil pero relajador, ahora estoy más preparado para sus caricias o para encajar sus golpes . Amiga Marian nos hechizas a todos con tus poemas, Un capazo de besos y abrazos

Alena.Collar ha dit...

No sap escriure bé la teva llentgua...
Jo vinc del blog del Amando Carabias, i tornaré, tú ofreixes molt bellas paraules amb ternura i bellesa.
Moltes gracies.
Alena. Collar.